janela

Festa

2009-02-20T23:50:00.001+01:00

Tot anà bé

2008-12-14T12:17:00.002+01:00

Si, l'operació va rutllar bé i gairebé veig.

L'avi que em quedava va faltar despús-ahir divendres 12 de desembre, i ahir va ser el soterrament. I estem barallats amb els germans de ma mare, quin xou.

Va ser molt dur, tot plegat.

Cirurgia

2008-11-04T13:22:00.003+01:00

Estic acollonat. És la primera vegada que m'opere i m'espanta apoteòsicament.

És clar, jo pense, si alguna cosa anés malament -Déu no ho vulga pas- ja no podria fer cap de les coses que m'agrada -ni aprendre llengües, ni estar per internet, ni pintar. Bo, sé que alguna cosa en podria fer, però la meua vida seria una merda fastigosa. El que més por em fa d'aquest món és quedar-me cec.

Exercitaré amb aquest matra:

Però tot anirà bé, tot anirà bé, tot anirà bé, tot anirà bé, tot anirà bé, tot anirà bé, tot anirà bé...

Ja és hivern

2008-09-26T12:53:00.007+01:00

L'hivern em posa tendre i una mica babau, però em fa pensar... És quan més m'agrada llegir poesia, que m'amanyaga les vesprades fresques i les nits tranquil·les. Ara és el temps en què plore amb un poema d'Estellés, o fins i tot amb un conte infantil. Tanmateix, aquestes coses són les que em fan feliç. Què seria del món sense els sentiments?

Heus ací un poema de Josep Carner, escrit quan tenia la meua edat: 22 anys. És un poema del seu primer llibre, Els fruits saborosos, que va llegir ahir a classe Ferran Carbó, el meu professor de Literatura catalana del segle XX. El Carner adult no m'agrada tant com m'agrada aquest Carner jove i emotiu.

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

- Oh petita Alidé, com és que plores tant?
- Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: - Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Nosaltres, els joves, hem d'aprofitar. Jo també vull que em peixen, que em fonguen l'enyorança dels dies que s'escolen, que m'abriguen. Vull l'amor!

Comença un nou curs

2008-09-22T18:30:00.002+01:00

Fa gairebé un any que no escric cap entrada ací, ho sé, i us preguntareu què faig escrivint-ne de nou... Doncs bé, potser és una mica d'enveja, ja que dos amics s'han agafat a escriure'n un bloc també, en Dídac i n'Ernesto. Us deixe els enllaços dels seus blocs perquè hi feu una ullada:
Another Blog in the Wall (n'Ernesto): http://www.aksanspage.blogspot.com/
El Dandismo (en Dídac): http://eldandismo.blogspot.com/

Avui he començat el quart curs de la carrera i tot són coses noves i interessants, cada vegada que recomencem m'entra una il·lusió que pocs entenen, però que en farem, si m'agrada estudiar. Enguany serà l'any de la revisió de la literatura catalana, ja que estudiaré la dels segles XV, XIX i XX. Quasi res!

ÉGLOGA V

2007-10-15T01:06:00.000+01:00

ELL

Et recorde. Et recorde, em recorde.
S'apodera de mi, fosca, una vehemència
quan recorde aquells dies, quan ens vàrem conèixer
i t'agafí del braç i te vaig dur a casa
amb el pit ple de glòria com si fos una vela.

ELLA

Sí que estàs vehement.

ELL

Sóc tan feliç a voltes!...

ELLA

Però ho dius amb tristesa...

ELL

Saps? És por. És la por.
De vegades m'agafa la por en un grapat.
Crec que vaig a morir-me. Veig que m'estic morint.
(...)
Pensava moltes coses que ja no sé com dir.
Ha passat el moment i no sé dir-les ja.
He comès un pecat que ja no té remei.

Vicent Andrés Estellés

Tot és mòrbid

2007-09-28T13:19:00.000+01:00

Heus ací un parell de frases del pintor Strauch del llibre Gelada, de Thomas Bernhard, que defineixen prou bé coses que jo sent ara:

"Sovint el dolor és també una obligació" El dolor com a catarsi purificadora, el dolor com a mode de vida, el dolor quotidià de totes les coses... És el dolor, com molt bé diu Strauch, com a obligació.

"La proximitat d'un ésser humà engendra en u el desig de conèixer-lo fins al punt que deixa d'existir per a u. Així ha de ser amb els éssers humans" És dur però és cert. La coneixença d'una persona dura poc, i llavors deixa de tenir interès per a nosaltres. És curt però intens.

Han passat certes coses, m'han passat certes coses

2007-05-24T10:56:00.000+01:00

Um conto longínquo

Contam as malas línguas que num país longínquo um homem sempre estava sozinho, e não sabia quê fazer para aliviar a solidão dele.
Mas sempre que uma mulher cruzava-se no caminho dele, ele não podia evitar de lhe dizer coisas como putinha ou malnascida. A mulher, lógicamente, enfadava-se e pegava-lhe com os punhos, cheia de ira.
Então o homem nao teve mais remédio que comprar uma janela, e ao fim a vida dele tornou-se feliz.

La fi del curs

2007-05-10T10:42:00.000+01:00

Ara ja queda poc per acabar un curs més de la carrera, que potser no va enlloc. Qui sap, potser dins d'uns anys llegiré açò i em pareixerà una ximpleria. Qui sap...?

El meu conill

2007-04-03T19:56:00.000+01:00

Guz, àlies "Tatxetes"

La insuportable levitat de l'ésser

2007-04-03T19:50:00.000+01:00

Pergunto-me desde quando
deixou de haver futuro
nas janelas.
(de Rui Pires Cabral)

Ara que plou i que el món torna a ser un cúmul de defraudadors i defraudacions és quan torne a sentir-me inevitablement mal.
Però és que realment no som res, som un granet de pols entre tota la polseguera. És a dir, no importem res, no valem res.

JSEM VELMI SÁM!

Tenia tanta raó Manuel Vázquez Montalbán.

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO,
inútil cosmonauta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran,
el color del dolor que no le mata
___________________ inútil cosmonauta
el que contempla estrellas
______________para no ver las ratas.

A la vora del riu...

2007-04-03T19:47:00.000+01:00

De l'art

2007-03-13T08:33:00.000+01:00

Les magnífiques pintures del Louvre per a mi no estaven relacionades íntimament amb les mans que les havien pintat. Estaven tallades i soltes com nens convertits en pedra.

(Extret d'Entrevista amb el vampir, d'Anne Rice)

Jardí del Canal

2007-03-08T23:35:00.000+01:00

Heus ací un fragment d'una poesia de Jaroslav Seifert (Praga, 1901-1986), traduït al català:

Només de gran he après
a estimar el silenci.
Commou, de vegades, més que la música.
En el silenci apareixen senyals colpidors,
i a les cruïlles de la memòria
copses els noms
que el temps intentava ofegar.

Una imatge val més que mil paraules

2007-03-08T23:08:00.000+01:00

Trenta monedes

2007-03-08T22:58:00.000+01:00

És curiós com la humanitat va anar creant tots aquests simbolets que ara ens permeten saber no sols allò que algú ha dit, sinó fins i tot allò que algú ha pensat. El que passa és que no solem aturar-nos a pensar-hi.

I de segur que els mesopotamis només intentaven, cosa que van aconseguir amb èxit, deixar una petita nota a la nevera de la Història, però la qüestió és que van desencadenar un procés inexorable.

Però els que de veres van veure la gallina dels ous d’or són els fenicis: van adonar-se que el comerç els rendiria més amb un sistema d’escriptura per comptabilitzar tota la mercaderia. I, com que la pela és la pela, el comerç ens va portar l’alfabet.

Ja veus, quan els diners anaven canviant de mans, també ho feia l’alfabet, i d’aquella manera aquest va canviar de mans amb una facilitat que ara ens podria semblar absurda. Però és que la fe mou muntanyes, oi que sí?

I així van arribar a les nostres mans aquestes cosetes tan quotidianes i diminutes, que ens persegueixen nit i dia i ens porten la saviesa. I és que cadascú té allò que es mereix... o potser no?

És precís

2007-02-28T17:56:00.000+01:00

É preciso de vez em quando insistir em que alguém está aqui

a falar. que essa fala deveria poder afastar um pouco

o gesto da morte que se quer instalar entre cada voz.

(Extret d'un poema de Manuel Gusmão, dins Mapas O Assombro A Sombra.)

Janela

2006-12-14T15:11:00.000+01:00

El títol d’aquest bloc, encara que semble estrany o incomprensible, és una paraula del dia a dia, d’una normalitat absurda. Fins i tot vulgar, si voleu.
De totes les paraules que conec per designar aquesta realitat, aquesta és, sens dubte, l’única que no és lletja. La resta, horroroses i malsonants, no són capaces de representar la càrrega poètica que aquesta conté: leihoa, okno, fenêtre, window, ventana...
Potser açò siga tan sols un símptoma més de la meua lusofília galopant, però només una cultura tan poètica i trista com la portuguesa podria dotar de sonoritat i beleza a una realitat com és la finestra. Supose que en algun moment de la seua vida, tothom s’adona del sentit pejoratiu que té aquesta realitat en la nostra cultura.
Res més lluny de la realitat. Una finestra és molt més. Tota finestra mereix ser una janela.
I aquest bloc no és més que una janela al meu món. Un petit televisor a través del qual puc deixar fluir part del meu món, perquè connecte amb el món exterior i me’n porte notícies.
Diuen que escrivim per justificar-nos. Quanta raó! Hem de justificar el que pensem per sentir-nos tranquils, per aclarir els dubtes que nosaltres mateixos tenim sobre els pensaments propis. I és que nosaltres som la mesura de totes les coses.